La pràctica artística de Biel Llinàs es desenvolupa a partir del qüestionament dels llenguatges i codis de representació. A través de mitjans com la pintura, la fotografia o la instal·lació, mostra un especial interès pel concepte d’espai i la seva representació, entès com aquell indret (fisic o mental, natural o cultural, urbà o rural, concret o abstracte) que habitem, coneixem i produim diàriament a través de diverses experiències.

Reflexiona sobre temes com ara la dualitat entre realitat/ficció, la incongruència del llenguatge i els sistemes de representació com a dispositiu de poder, des d’una perspectiva multidisciplinar, tot i que especialment marcada per la pintura. De la mateixa manera, investiga el paper normatiu dels sistemes de signes i senyals aplicats a diversos contextos com per exemple l’espai urbà o l’espai museístic, els quals n’asseguren la seva productivitat, seguretat i ordre, sotmetent-los a lògiques de comportament predissenyades.

És una instal·lació que reprodueix als murs de Sa Viqueria de Campos una sèrie de figures geomètriques prèviament dibuixades a mà alçada sobre paper. Aquests prototips, elaborats de manera intuïtiva, proposen una sèrie de formes més o menys factibles que seran posteriorment portades a les tres dimensions. Així, les diverses figures es desenvolupen orgànicament en formats paral·lels, partint d’un dibuix de petita escala fins a materialitzar-se a escala humana.

A través d’aquest procés de creació especulatiu, que no contempla cap espai preconcebut, es pretenen problematitzar les jerarquies establertes entre model i representació, allò mental i allò material i entre projecte i execució, binomis sistèmics de la creació contemporània.

El diàleg entre uns patrons pictòrics eminentment autònoms i bidimensionals i l’espai expositiu obre una reflexió sobre l’arquitectura i els seus processos de disseny i construcció. Si bé, en un primer moment, en ser reproduïts sobre paper, estem parlant d’una imatge mental transcrita a través d’una sèrie de traços, finalment, en passar d’aquest suport a la tercera dimensió, és quan es converteixen en estructures site specific a mig camí entre la pintura i l’escultura que s’amotllen a l’espai expositiu. A partir d’aquest moment, l’espectador, immers en el joc perceptiu, esdevé protagonista.