EVA PAIÀ

Barcelona, 1993

Interessada en termes d’identitat, memòria i el quotidià, a partir de la fotografia comença a establir un microcosmos de sensacions, accions i situacions provinent de la improvisació del moment i la quotidianitat diària, retratant les intimitats pròpies i les d’aquells que la rodegen.

La seva obra suposa un diàleg amb l’individu, una reafirmació d’aquest mitjançant la constant aparició de detalls que l’emfatitzen i defineixen. Precisament, la mostra del cos i la bellesa dels detalls insignificants que tots compartim són els elements que contribueixen a ampliar el discurs personal cap a una assimilació col·lectiva.

Seguint aquesta línia, el un i la naturalitat dels contextos en els que apareix, es converteixen en un punt rellevant dins del seu corpus, qüestionant i volent superar els estereotips i rols tant masculins com femenins socialment establerts.

______

TRASLLADAR UNA IDENTITAT

Es pot traslladar la identitat d’una família al complert en un altre espai totalment aliè? Es pot dur l’esperit d’una casa i dels individus que l’habiten a un nou escenari desconegut per aquests? Durant quatre anys he filmat i fotografiat als membres de la meva família de forma innocent i sense cap tipus de pretensió artística, acumulant una gran extensió de material. L’acte de filmar ens recorda la necessitat humana de retenir per tal de recordar, aquest anhel cap una memòria que pot ser perduda, cap un temps viscut que hom revisa per tal de reviure i que fa que ens aferrem, possiblement sense ser conscients, en aquestes formes d’arxiu d’estar per casa.

El projecte traslladar una identitat proposa allunyar del seu context natural les biografies ferms dels personatges retratats per erigir-les de nou en un escenari diferent, desconegut per l’artista i, conseqüentment, esterilitzat degut a la manca d’història de les identitats protagonistes amb aquest. L’acció no és, sinó, un acte potser impossible, doncs s’entén que un bé immoble és aquell lligat a un lloc concret, dotat d’una fragilitat i d’una pàtina històrica al ser embolcall de l’esdevenir del col·lectiu que l’habita. Així, es crea un lligam sentimental amb una arquitectura concreta, que esdevé testimoni i, en un acte de simbiosi, adquireix el protagonisme d’una personatge més.

______